Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Començant l’any

Amb pau, serenor i celebrant la vida i el plaer de viure.

Serà un bon any passe el que passe.

Hi ha projectes.

Hi ha afectes.

Hi ha molta amistat.

Hi ha vida plena.

Les sorpreses les portarà el devenir dels dies.

La resta ja són anys d’apostes per persones, per confiar, per abraçar, per riure.

Estic visquent un bon moment i ho vull celebrar compartint.

Vull donar i rebre abraçades.

Vull escoltar i compartir rialles.

Vull sentir que la freda i vella amiga tristesa té vida pròpia lluny de mi i de la gent que estime.

Vull escoltar o llegir cada mati un “Molt bon dia” carregat de bon rotllo.

Vull sentir de tant en tant les teues abraçades fortes i sinceres.

Vull escoltar com rius i plantes cara al dia a dia.

Necessite sentir que cada matí la vida em pot sorprendre amb alguna cosa, perquè com he dit en alguna ocasió, encara hi ha curiositat.

Ha començat un nou any despedint a una amiga i aprenent a celebrar la vida.

Hi ha que viure-la intensament, amb ganes i força.

No vull que la vida passe per mi. Vull ser jo qui passa per la vida. Fer-la meua, sense importar que diràn.

Estem començant un nou any i el calendari està en blanc.

Però el calendari emocional no ho està.

I eixe és el que m’interessa.

Anem a emplenar-lo de la mà?

M’acompanyes també a llegir i emplenar este nou llibre?

Ben cordialment,

Tere

 

Un any que s’acaba

Un any més que s’acaba.

Un any ple de sorpreses

Moments plens de joia amb bones amigues.

Abraçades plenes de força.

Un retrobament amb molta màgia.

Sorpreses molt agradables. I alguna desagradable.

Akelarre sense rites, però amb moltes rises.

El vent, de nou, bufant a la cara.

El Cantàbric. La Mediterrània.

Viatges interiors únics i amb paisatges nous.

I de la mà, sempre de la teua mà.

I noves mans on sostindre’m i recolzar-me als moments complicats.

Feina i militàncies que no falten ni, malauradament s’acaben.

Projectes nous per al nou any que ja aplega.

I, quasi per acabar l’any una traca final: el retorn d’un llarg silenci.

L’any s’acaba, és cert, però un de nou aplega i està per estrenar.

La il·lusió per viure’l i compartir-lo amb la gent que estime, també està per estrenar.

Ben cordialment,

Tere

Quan neix el dia…

Veure néixer el dia sempre m’ha semblat un moment especial.  Es com apoderar-se del temps de claror que s’apropa.
Eixe dia és meu, tot meu.
Eixir poc a poc de la foscor mentre els colors del dia despunten es un espectacle molt poderós.
Es prendre consciència de la pròpia vida, que respires, mires, escoltes, penses, estimes, …
Veure com va apareguent poc a poc el sol, tranquil, com despereant-se voluptuosament, sempre m’ha semblat un moment màgic.
Es com que ens recorda la riquesa de la vida i la seguretat de que cada dia es una nova oportunitat per a la felicitat.
També és un recordatori sobre la futilitat de les coses i els seus efectes.
M’ajuda a viure eixe día amb una intensitat especial, em recorda que la vida és curta.
És el moment dels afectes, de sentir-me molt afortunada per saber què sóc estimada per gent molt interessant, generosa i tendra.
Quan neix el dia neix, també i de nou, la vida.
I cal recordar que només en tenim una.
Ben cordialment,
Tere

T’acompanye…

Ho vares dir i ho vares fer.

La lectura d’aquelles primeres fulles del llibre sabent-me acompanyada, va resultar diferent, novedosa.

L’acabava de comprar perquè me l’havies recomanat,

A la vida m’han acompanyat de moltes maneres, però mai a una lectura i amb distància pel mig.

Compatibilitzar solitud física, companyia emocional, lectura estimulant i un somriure mentre descobreixes el mons que ofereixen els llibres és possible i molt enriquidor.

No va ser una estona llarga per l’hora, però he de reconèixer que va ser molt agradable.

És dolç saber que pots  sentir-te acompanyada de moltes maneres.

És agradable, molt agradable tenir cinquanta i un anys i continuar dient que és la primera vegada de moltes coses.

Ahir va ser la enèsima primera vegada. En este cas, la de sentir-se acompanyada en la distància llegint el mateix.

Viure amb ganes, tenir la ment oberta ajuda a que els diàlegs interiors siguen més fluids.

I, amb les persones especials amb qui comparteixes bons moments, eixos diàlegs son, senzillament meravellosos.

Ahir, sense quasi parlar, ens varem saber comunicar. Sense paraules, sense contacte, amb la distància.

Però el diàleg va ser fluid. I, en definitiva, això és el que importa.

Va ser un silenci necessari per a la lectura.

Va ser un silenci ple de companyia.

Un silenci molt sorollós on el llibre compartit va ser un bon altaveu.

I els silencis, de vegades, si que és poden escriure

Ben cordialment

Tere

 

Per fi, tot esta bé

Fins ahir mateix hi havia dos calaixos buits a casa.

Esperaven ser emplenats.

O, senzillament, esperaven des de fa massa temps. Quasi quatre anys, és sempre, massa temps.

Ja no estan buits. Ja no esperen.

Han passat massa coses. I el temps també ha passat.

Res més que dir. Ja no hi ha temps d’esperar res.

Eixe temps ha passat.

Ocupar amb consciència eixos calaixos amb les meus coses em va acabar de reforçar en la idea de que els espais no es regalen perquè crec s’han de conquerir per cadascú.

Ara tot comença a estar en ordre.

Cadascú té el seu espai.

Ja he aconseguit conquerir i ocupar eixos dos últims calaixos que se’m resistien.

Ja només queda l’esperança d’una vida llarga i plena de sorpreses on cada persona ocupa el seu espai.

Jo ja he ocupat, del tot, el meu.

L’amistat és l’últim refugi. I eixe crec que sempre estarà obert. Eixa és la meua intenció.

Ara, cada vegada que necessite abrigar-me el coll, només hauré d’anar a un d’eixos calaixos i buscar un mocador o una bufanda.

Ja no queden espais buits.

Ja no queda res pendent.

Tot esta en pau.

Per fi, tot esta bé.

I jo, recuperada.

Ben cordialment,

Tere

El món roda

Cada matí roda. I no està a les nostres mans aturar-lo.

Roda i roda sense parar.

Ningú no som el melic d’eixe món.

El món roda i dóna moltes voltes.

Ahir un repte, hui una realitat.

I roda i roda…Imparable

Demà rises i amigues.

Esta nit complicitat i calidesa d’amistat.

Militàncies compartides.

Lluites personals i col·lectives.

I sempre la tendresa, que també roda.

Aprenentatge quotidià.

Ganes de viure.

Curiositat vital.

I més tendresa. Al record, per persones que ja no estan.

I la mort com a certesa.

I la vida com a realitat.

I la calidesa de l’amistat sempre com a refugi.

L’amistat que sempre ens dóna pau.

Eixa amistat que necessàriament ha de començar amb nosaltres.

Diàlegs interiors honestos permeten eixa amistat.

I la tendresa. També per a nosaltres.

El món roda.

Ahir no ens coneixíem. Hui estàs a la meua vida.

Hui et pense. Ahir no et recordava.

Somnis i realitats de vegades difícils de separar

Absències sempre injustificades.

Solituds mal enteses.

Pors que deixen de ser pors per convertir-se en fortaleses.

Tot això i molt més ens demostra el fet de viure i observar la vida.

Golosament, amb fruidesa…

El món continuarà rodant… I jo mirant i aprement

 

Ben cordialment

 

 

14 anys

Just hui s’acompleixen 14 anys d’un fet que, des d’aquell moment, ha marcat la meua vida.

14 anys des de que el meu cervell va poder treure del subconscient un record que s’havia instal·lat allà perquè feia massa mal per mirar-lo de cara.

Després de molts anys d’oclussió emocional va aparèixer sense que se l’esperara.

Just hui em trencava i esclafia en plors a un indret molt allunyat de casa i tota sola.

Mentre el món contemplava com queien les torres bessones del World Trade Center de Nova york a mi em queia un dolor intens i una tremolor que, encara hui perdura quan, inevitablement, aplega este día.

Tinc ganes, moltes, de plorar. Plorar no resol res, ja ho sé, però en tinc moltes ganes.

Hui és, com el de cada any, un dia lleig. Un dia on, sense picar a la porta el cor se’m va trencar i va tardar un temps, prou, en recomposar-se.

Poca gent coneix aquell episodi tan dolorós. I la poca que el coneix li dona una dimensió completament diferent a la meua. Normal. No ho van viure. No van sentir com les ganes de viure s’escapolien com l’aigua a les mans en molts moments i sempre sola.

Amagar-me, fugir de mi mateixa. Només desitjava desaparèixer. I a més estava aquell entorn hostil, d’aquelles imatges de persones plorant i altres que queien des del que quedava de les torres bessones.

I, mentre jo estava visquent el meu propi terratrèmol més íntim i personal que em va deixar bastant “tocada” un temps. Sens dube el més important de la meua vida.

Encara als dies com hui em costa molt somriure i ficar-li bona cara a la vida.

Ningú no va tindre la culpa de res, però als meus peus és va obrir un abisme que no sabia com tancar. I va costar molt de temps poder-lo tancar i acceptar aquella monstruositat viscuda feia uns anys com a part de qui sóc i com sóc.

Tant sols volia fugir i amagar-em de mi mateixa perquè havia recordat i allò em va trencar.

El temps és immisericorde amb el seu pas i diuen que tot ho cura. No és cert, no ho cura. Senzillament ens ajuda a soportar millor les ferides que ens deixa el fet mateix de viure. Sols això.

Són ratlles de la vida. Ferides per viure. Per anar perdent la innocència i confiar en gent equivocada.

….I tot va començar amb una frase que no podré oblidar mai…”Siempre pensamos que son las otras…”

Viatge al passat

Viatjar al passat és, de tant en tant, necessari. Però si ho fem amb una mà estimada i afectuosa el resultat pot ser un mati de joia, rises i records.

Abraçades sinceres, rises còmplices, reflexions pausades del que hem viscut i compartit i del que no. Confessions sobre el que han estat les nostres vides en estos anys de silenci mai buscat ni imposat però real.

Sentir el pes dels anys i la maduresa i, al temps el de l’afecte i les complicitats a les militàncies, a algunes emocions i comprovar (com deia l’altra persona) que passen els anys i es nota, però també hi ha coses que no canvien.

Un somriure obert i franc que delata tendresa i passió. Un gest, una expressió molt particular que perdura al llarg de quasi trenta anys.

Unes mans fortes, treballades i, al temps cuidades. Uns ull plens de vida que demanen continuar visquent amb intenssitat el que quede de temps. Ulls espurnejats per la vitalitat i l’alegria del retrobament franc.

Se li pot demanar més a un matí d’agost que compartir-lo amb una persona afectuosa, riallera, tendra, sincera i poc amiga de falsedats i enredros?

Se li pot demanar més a la vida que eixe moment on l’abraçada sincera i forta, que transmet alegria i tendresa t’ennuvola per un microsegon la gola i els ulls per l’emoció del que estàs rebent i donant de forma simultània?

Un viatge al passat molt ben acompanyada.

Un necessari viatge al passat per escriure el futur.

Un futur per escriure però que s’adivina sense silencis i amb moltes complicitats, perquè algunes costres és poder anar obrint i l’amargor d’alguna atmetlla és pot anar endolcint.

Un matí francament deliciós. Moltes gràcies perquè tu l’has fet real.

I per això et vull regalar estes lletres que ja són teues.

 

 

Ja feia set anys que no me’l ficava. Li tenia respecte. L’ultima vegada em vares abraçar amb tendresa i varem fer una passejada per les places del teu poble. Va ser una delícia. Com sempre que passejàvem junts i xerrant.

Cada cop que el mirava o el tocava sentia la teua presència.

Havia de donar el pas i recuperar eixe espai que et vaig cedir al no tornar-me’l a ficar. Eixe espai màgic que sense adonar-me’n et vaig regalar juntament amb el meu cor.

Aquella vesprada era just la d’abans de dir-te que tenia sentiments especials per tu. Encara no estava segura d’estar enamorant-me, com va acabar passant. Aquell viatge va estar carregat de tendresa en molts sentits. Un viatge difícil d’oblidar. Difícil de treure del cor.

Després les coses van anar com varen anar, però hi ha records que ningú mai ens podran treure. Ni el patiment posterior. Ni el silenci perllongat d’aquestos anys.

I hui he decidit ficar-me’l. No hi cap motiu especial. Cap. Però me l’he enfilat i l’evocació ha estat instantània. Has aparegut. I sense més he somrigut. Potser siga un bon símptoma de que m’estic curant de tu.

Hui és un bon dia per re-apropiar-me d’un espai propi, d’un vestit negre que ens va acompanyar per un viatge emocional fa un temps.

Ara tot és diferent. Som més grans. Estem allunyats. Tenim vides llunyanes. Tu vas deixar perdre, com diu un gran amic, “l’única oportunitat de ser feliç”. Ho vas decidir tu sol, sense cap concessió de cap tipus.

Ara ja no passa res. Tot està bé. El dolor i el patiment han quedat enrere.

Em sent bé així com estic.

I he decidit, per fi, ficar-me en pau amb el vestit llarg i negre que estava esperant-me a l’armari.

Em sent guapa, perquè, per fi, em sent bé.

I em sent bé perquè ja no em veig amb els teus ulls.

Em veig amb els meus propis.

Fa unes setmanes una persona estimada em va dir que, tot i que no ho semblara, unes poques vegades, el silenci no volia dir indiferència.

Des d’aquell moment li he estat donant voltes al tema. I potser estiga d’acord en l’afirmació que va fer esta persona, però amb matisos.

No estic a la seua pell en concret, però en massa ocasions he viscut silencis que amaguen covardies i sobretot pors.

Murs de punyetero silenci de més de dos anys i mig que impedeixen tancar el cercle encara obert i dolent en massa moments. Silenci ple de pors i de covardia des del primer moment. De fugides endavant i reculades. Silenci ple de sentiments mai explicats i d’emocions engolides en total solitud.

Silencis que eren retrets i que es varen amagar darrere d’un correu electrònic després de molts anys de relació i que no va donar la cara. Silenci covard a tots els nivells. Silenci on s’amagava la gana de fugir i la falta d’honestedat per parlar cara a cara. Silenci irrespectuós amb una llarga història en comú.

O l’altre silenci. Un silenci que quan es va trencar mitjançant una xarxa social va ser per a negar el que haviem viscut i compartit. Per negar complicitats i rises, sentiments i vivències, A mes d’imcomplir promeses fetes.

Per no parlar del silenci mesquí de qui es creu el melic del món de les dones, tot un ser que es creu captivador, però que quan li treus la carassa és un ser pueril, sense escrúpols ni culpa per anar fent mal a la gent i enganyant-la i quan li descobreixes el joc, senzillament desapareix deixant el rastre de la desqualificació que l’acaba de fer impresentable del tot.

Quan després d’una d’estes situacions, concretament la darrera li vaig preguntar a un gran amic que podria estar passant a la meua vida perquè és donaren eixes situacions de mails, missatges, etc per donar pas al silenci, en va dir una cosa ben estranya: “Potser tenen por de la teua reacció”. No tinc per costum menjar-me a ningú, li vaig contestar al que ell va respondre: “Tens raó i ho saben, però vols entendre el que ells no saben explicar-te”. Sols li vaig contestar un “Pot ser…”

Si el silenci és el cau on s’amaguen pors, tristors, mesquineses i negacions, entre altres coses, estic d’acord en que no vol dir indiferència, perquè encara hi ha sentiments i emocions. Del contrari tinc els meus dubtes, perquè com molt bé afirma la dita, sempre fa més qui vol que qui pot.

 

Núvol d'etiquetes