Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

No eres una bona persona

Quan per casualitat el teu nom apareix, de nou, a una càlida vesprada d’estiu,

Quan el teu record és fa present,

Quan de forma indesitjada et tornes a fer present a la meua nit en forma de somni, de malson,

Quan al llarg del mati no et puc treure del meu pensament,

Quan el record, el mal record ennuvola els bons moments compartits,

Quan de nou la teua covardia, la teua renúncia, la teua fugida i el teu oblit imposat ocupen un espai del meu temps, em pregunte si té raó qui diu que eres una bona persona.

Ho vares fer sense pietat, sense compassió.

Vares marxar i em vares deixar esperant-te per a aquell sopar pendent.

Esperant-te per tancar cicle. Així ho havien decidit.

Però vares preferir marxar sense donar cap explicació ni mirar enrere.

Senzillament vares fugir.

Sabies que no vindries i no vas tenir la valentia d’avisar.

Encara hui estàs fugint. Continues fugint.

Però el més trist es que no estàs fugint de mi ni de la meua presència a la teua vida,

Estàs fugint de tu.

Es molt trist, però continua essent així.

Quan al teu últim missatge per xarxa social vares negar realitats, et vaig dir que tancava el cercle emocional. En realitat tancava etapa.

Ara sé que no et puc perdonar. I ho sé perquè encara em fa mal escoltar el teu nom.

Perquè encara em remou la teua fugida,

Perquè encara em fa viatjar a aquella nit en que em vares deixar plantada esperant-te per sopar.

I després silenci. Un miserable i inexplicable silenci només trencat per la mort d’un company.

I vares parlar de retrobament i de salvar el que poguera quedar de la nostra amistat.

I, amb tot, et vaig creure.

I, de nou, em vaig quedar esperant-te.

Tenies raó quan vares dir al teu missatge que no volies mirar al passat perquè no volies retrets.

I tenies raó perquè eres un covard, un miserable covard a qui no li ha importat fer mal.

I no només a mi. I ho saps.

I és cert, et faria retrets.

I te’ls faria perquè a les persones amb qui hem compartit complicitats, rialles i amistats no se les deixa tirades com ho vares fer tu.

Perquè no se’ns deixa soles i en mig de la nit esperant-te per anar a sopar.

Et retrauria també la teua falsedat quan vares dir que encara es podria salvar alguna cosa de la nostra amistat.

Estaves mentit i ho sabies. Però ho vares fer.

I, amb tot, et vaig creure.

Ara em diuen que eres bona persona.

I em fique molt trista perquè potser que parlem d’altra persona.

Però no. Sé que parlem de tu.

Sé que eres tu amb el teu millor i més ample somriure per a qui em parla de tu.

Potser sigues bona persona per a altres persones, però a mi em vares negar la possibilitat de fer eixa afirmació ja fa molts anys.

Hui tinc, de nou, dolor al cor per culpa teua. Si, així de clar, per culpa teua.

No m’ho mereixia. No ens ho mereixíem les persones que t’estimavem.

Que ens deixares com ho vares fer parla de qui eres i de la teua mesquina covardia.

No, no ens ho mereixíem.

I no em valen pal·liatius. Ja no.

Hui m’has espatllat el dia. I segurament mai ho sabràs.

Com segurament tampoc mai sabràs que jo també et vaig mentir quan et vaig dir que ja podia tancar el cercle emocional. No era cert.

El dolor encara apareix quan escolte el teu nom associat al qualificatiu de bona persona.

Per a mi no ho eres.

Em vares fer mal. Em vares ferir.

I el pitjor de tot és que ho sabies.

No va ser per deixar-me plantada aquella nit. I ho saps.

Va ser per eixe miserable i mesquí silenci que, sense avisar, em vares imposar.

Em vares excloure de la teua vida sense més.

Sense recordar que et vaig obrir les portes de casa i et vaig donar taula i llit quan en mig d’una nit et varen tancar portes.

Sense recordar, rialles i complicitats compartides quan passejàvem per carrers buits a l’hivern.

Ni tan sols vares recordar els petons amb els que ens saludàvem sempre.

Senzillament vares marxar sense dir adéu ni mirar enrere i essent conscient de dolor que anaves a causar.

I no et va importar,

No, no eres una bona persona. Per a mi, no.

Vares llançar mes de deu anys d’amistat i complicitat al fem. I no et va importar.

I això no és fa.

Això es covardia mesquina i miserable.

I això és el que pense de tu, que eres un covard mesquí i miserable.

Ben cordialment,

Tere

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: