Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Va ser a la tardor.

Feia molts anys que a la tardor i a l’hivern caminava sobre ells i estava acostumada.

No va passar res. No hi va haver cap catarsis. Senzillament vaig baixar.

No és va parar el món. No és va amagar el sol ni va eixir la lluna.

No va passar res. Caminava millor.

El món semblava tenir una altra dimensió. Era com si tot fora més proper, més accessible.

Res havia canviat, però moltes coses eren diferents.

Em trobava més alliberada, més riallera, molt més fresca.

I sé que els tacons no tenien res a vorer.

Eren només un símbol. Però sóc dona de símbols.

Anar trencant barreres i canviant símbols és una constant a la meua vida. I ara, a esta etapa dolça no anava a ser una excepció.

Una etapa de llum, de sentir-me ben acompanyada, de poder riure ben obertament i per quasi tot, de mirar de front la vida.

Una etapa on ha retornat la joia de viure per mèrits propis.

Una etapa on ja no espere. On prenc la iniciativa en molts aspectes.

Un nou temps on els cabells ja comencen a blanquejar. I no els vaig a tenyir.

On les arrugues són més visibles, però que cobren un nou sentit.

Una etapa on una bona risa còmplice és molt més important que fa uns anys.

On la complicitat i la companyia ja no té perquè ser necessariament física.

On mirar enrere ja no fa mal. On els records és poden reconvertir.

On la tendresa és molt més fàcil de reconèixer i molt més dolça.

Una etapa on el sentit de l’amistat cobra un nou sentit, molt més ple i profund.

Moments de sinceritat compartida. De donar la mà, però també de saber acceptar altres mans.

D’aprendre a confiar, de nou, en alguna gent i de valorar el que de bo tenim les persones.

D’emocionar-se mirant una bona posta de sol i de tornar a esperar a les orenetes que ja no tardaran.

De saber rebre amb una foto, l’afecte de gent que sé que m’estima i em valora.

Al baixar dels tacons, de sobte me’n adone que és més fàcil mirar els ulls de la gent, de la bona gent. Ulls que espurnegen quan riuen.

I també és més fàcil agafar les mans de qui em vulga acompanyar tot i que siga puntualment.

Al baixar dels tacons em recupere a mi mateixa i decidisc com vull viure el meu dia a dia.

Al baixar dels tacons em reconec com a una dona més lliure i, perquè no, també una mica més feliç.

Ben cordialment,

Tere

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: