Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Quan neix el dia…

Veure néixer el dia sempre m’ha semblat un moment especial.  Es com apoderar-se del temps de claror que s’apropa.
Eixe dia és meu, tot meu.
Eixir poc a poc de la foscor mentre els colors del dia despunten es un espectacle molt poderós.
Es prendre consciència de la pròpia vida, que respires, mires, escoltes, penses, estimes, …
Veure com va apareguent poc a poc el sol, tranquil, com despereant-se voluptuosament, sempre m’ha semblat un moment màgic.
Es com que ens recorda la riquesa de la vida i la seguretat de que cada dia es una nova oportunitat per a la felicitat.
També és un recordatori sobre la futilitat de les coses i els seus efectes.
M’ajuda a viure eixe día amb una intensitat especial, em recorda que la vida és curta.
És el moment dels afectes, de sentir-me molt afortunada per saber què sóc estimada per gent molt interessant, generosa i tendra.
Quan neix el dia neix, també i de nou, la vida.
I cal recordar que només en tenim una.
Ben cordialment,
Tere

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: