Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

14 anys

Just hui s’acompleixen 14 anys d’un fet que, des d’aquell moment, ha marcat la meua vida.

14 anys des de que el meu cervell va poder treure del subconscient un record que s’havia instal·lat allà perquè feia massa mal per mirar-lo de cara.

Després de molts anys d’oclussió emocional va aparèixer sense que se l’esperara.

Just hui em trencava i esclafia en plors a un indret molt allunyat de casa i tota sola.

Mentre el món contemplava com queien les torres bessones del World Trade Center de Nova york a mi em queia un dolor intens i una tremolor que, encara hui perdura quan, inevitablement, aplega este día.

Tinc ganes, moltes, de plorar. Plorar no resol res, ja ho sé, però en tinc moltes ganes.

Hui és, com el de cada any, un dia lleig. Un dia on, sense picar a la porta el cor se’m va trencar i va tardar un temps, prou, en recomposar-se.

Poca gent coneix aquell episodi tan dolorós. I la poca que el coneix li dona una dimensió completament diferent a la meua. Normal. No ho van viure. No van sentir com les ganes de viure s’escapolien com l’aigua a les mans en molts moments i sempre sola.

Amagar-me, fugir de mi mateixa. Només desitjava desaparèixer. I a més estava aquell entorn hostil, d’aquelles imatges de persones plorant i altres que queien des del que quedava de les torres bessones.

I, mentre jo estava visquent el meu propi terratrèmol més íntim i personal que em va deixar bastant “tocada” un temps. Sens dube el més important de la meua vida.

Encara als dies com hui em costa molt somriure i ficar-li bona cara a la vida.

Ningú no va tindre la culpa de res, però als meus peus és va obrir un abisme que no sabia com tancar. I va costar molt de temps poder-lo tancar i acceptar aquella monstruositat viscuda feia uns anys com a part de qui sóc i com sóc.

Tant sols volia fugir i amagar-em de mi mateixa perquè havia recordat i allò em va trencar.

El temps és immisericorde amb el seu pas i diuen que tot ho cura. No és cert, no ho cura. Senzillament ens ajuda a soportar millor les ferides que ens deixa el fet mateix de viure. Sols això.

Són ratlles de la vida. Ferides per viure. Per anar perdent la innocència i confiar en gent equivocada.

….I tot va començar amb una frase que no podré oblidar mai…”Siempre pensamos que son las otras…”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: