Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Fa unes setmanes una persona estimada em va dir que, tot i que no ho semblara, unes poques vegades, el silenci no volia dir indiferència.

Des d’aquell moment li he estat donant voltes al tema. I potser estiga d’acord en l’afirmació que va fer esta persona, però amb matisos.

No estic a la seua pell en concret, però en massa ocasions he viscut silencis que amaguen covardies i sobretot pors.

Murs de punyetero silenci de més de dos anys i mig que impedeixen tancar el cercle encara obert i dolent en massa moments. Silenci ple de pors i de covardia des del primer moment. De fugides endavant i reculades. Silenci ple de sentiments mai explicats i d’emocions engolides en total solitud.

Silencis que eren retrets i que es varen amagar darrere d’un correu electrònic després de molts anys de relació i que no va donar la cara. Silenci covard a tots els nivells. Silenci on s’amagava la gana de fugir i la falta d’honestedat per parlar cara a cara. Silenci irrespectuós amb una llarga història en comú.

O l’altre silenci. Un silenci que quan es va trencar mitjançant una xarxa social va ser per a negar el que haviem viscut i compartit. Per negar complicitats i rises, sentiments i vivències, A mes d’imcomplir promeses fetes.

Per no parlar del silenci mesquí de qui es creu el melic del món de les dones, tot un ser que es creu captivador, però que quan li treus la carassa és un ser pueril, sense escrúpols ni culpa per anar fent mal a la gent i enganyant-la i quan li descobreixes el joc, senzillament desapareix deixant el rastre de la desqualificació que l’acaba de fer impresentable del tot.

Quan després d’una d’estes situacions, concretament la darrera li vaig preguntar a un gran amic que podria estar passant a la meua vida perquè és donaren eixes situacions de mails, missatges, etc per donar pas al silenci, en va dir una cosa ben estranya: “Potser tenen por de la teua reacció”. No tinc per costum menjar-me a ningú, li vaig contestar al que ell va respondre: “Tens raó i ho saben, però vols entendre el que ells no saben explicar-te”. Sols li vaig contestar un “Pot ser…”

Si el silenci és el cau on s’amaguen pors, tristors, mesquineses i negacions, entre altres coses, estic d’acord en que no vol dir indiferència, perquè encara hi ha sentiments i emocions. Del contrari tinc els meus dubtes, perquè com molt bé afirma la dita, sempre fa més qui vol que qui pot.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: