Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Sis anys..

Si, avui fa sis anys que vas passejar per la Vall, per ma casa, per la que pensava que, fins i tot podría haver estat la teva també.

Quantes coses han passat. Quantes vivències. Quantes rialles i també, quantes llàgrimes…

I el mur de silenci… eixe mur de silenci punyent i sempre present.

Silenci que envolta el dolor i la por.

Silenci que allunya tantes possibilitas.

Silenci imposat i que dol tant.

Fins a quan este silenci? No tinc la resposta.

La vida continua. Cada dia torna a eixir el sol i el dolor es va ofegant.

La distància que imposa el temps és curativa i atempera la tristor. Però atemperar no vol dir curar.

Els records s’omplen de tendresa i apareix la reflexió sobre el viscut i compartit.

I l’enyor ens recorda que, encara, tot es possible i que l’esperança és l’última que s’ha de perdre.

A casa, hi ha un calaix, millor dit dos calaixos a una tauleta que encara están buits.

Potser tampoc han perdut l’esperança

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: