Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

De nou ha passat molt temps sense passar-me per aquest espai de reflexió personal.

Com el temps és vida, en aquest temps de silenci han passat coses i no totes bones. Parlem de vida.

Em trobe un poc més buida. Un poc més desesperançada. Un poc més desil·lusionada. Un poc més vella.

Les pors, el silenci, el buit, el dolor, les llàgrimes…

Però sobretot el silenci. No puc entendre eixe silenci cruel i despietat que colpeja cor i ànima sense cap compassió.

Diuen que el temps tot ho cura i sé que és veritat. Però el temps és vida i la vida també passa.

I estic cansada.

I em trobe més major. És com si de sobte m’hagueren caigut més de deu anys damunt. I pesen.

Estic desorientada. Sense saber cap on anar ni què fer. El dolor i la malaltia m’han ennuvolat la raó i no sé cap on tirar.

No puc fer res més. He practicat la paciència i ara sé que en tinc molta més de la que imaginava. Però ja no sé si paga la pena.

No sé què més puc fer. Crec que res.

Ara és temps de dol, de tristor, d’ànima perduda i cor ple de dolor.

Serrat diu a la seua cançó “que todo pasa y todo queda” i això és el que crec: que tot passarà, però també tot quedarà, records imborrables, mirades intenses,… On anirem a parar?

I mentre el silenci implacable i despietat.

I les llàgrimes d’impotència i de dolor.

I el temps passarà, ja va passant, però el dolor no s’acaba, no passa encara.

El temps passa. La vida passa, però el silenci perdura.

Dolor, silenci, temps, vida, llàgrimes. Es ara eixe moment.

La meua mare sempre diu que “este temps altre ens en portarà”. Segurament té raó, però les ratlles, els solcs que el mateix fet de viure ens deixa al cor és queden amb nosaltres, acompanyant-nos al llarg de la vida.

I no puc fer res més…. Impotència i dolor.

Sé que he de passar-ho i que aplegarà un dia on possiblement ja res de tot açò tindrà importància. Però ha d’aplegar.

I mentre, continua el silenci punyent, que cada dia és fà més llarg i, qui saps si més irreversible.

La vida passa. Em sento envellida, cansada i amb el cor ple de dolor per un silenci imposat.

I no puc fer res…

Tere

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: