Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Fa un poc més de vint-i-un anys em vaig enamorar d’un home que tenia vint anys més que jo que en aquell moment en tenia vint-i-sis.

Bé la veritat és que pensava que ens havíem enamorat els dos i, així ho vaig viure un temps.

Després les coses han anat com han anat i ara mateix cadascú té la seua vida pròpia i, en este moment sense cap contacte, ni ganes de tenir-lo, almenys per la meva part.

Bé, matisos sobre el que ens ha portat a esta situació a banda, el que realment volia comentar és que quan ens varem enamorar em dia allò de :”quina perea!!!, tenir que començar de nou amb tot als quaranta set anys”.

Amb aquella exclamació (que innocent de mi, en aquell moments pensava que era l’esforç de l’amor per mi el que el feia superar aquell estat de mandra) ja marcava algunes línies que jo no era capaç de veure.

Marcava un tipus de relació basada en la seua “cessió” a mantenir-la. Marcava asimetria. Marcava rols heteroassignats maquillats de progressisme. Marcava desigualtat i, també marcava la prevalença de qui feia “esforç” d’estar al meu costat, tot i dir que m’estimava.

Com es pot imaginar qui acabe per llegir aquestes línies, jo, en aquell moment no n’era conscient de res de tot açò.

Han fet falta més de vint anys, molts d’ells amb una forta dependència emocional de la qual tampoc n’era conscient i molts estudis de tot tipus per començar a reconèixer les meues pròpies mancances, les meues pors i per prendre consciència del meu propi potencial, de les meues habilitats i començar un dolorós procés de reconeixement de les meues errades per aprendre d’elles i ser coherent amb les relacions amoroses.

I sobretot, per fer-me conscient de quin era l’orige d’aquell dolor sord que sempre tenía a l’ànima.

Així he deconstruït la relació amb aquest home covard, l’he analitzat, he recollit els pedaços del que considero que és pot salvar i que em permeten continuar creixent i aprenent com a persona i com a dona. I sobretot he aprés.

He aprés a perdonar-me, a reconèixer a aquelles persones que només necessiten a gent al costat a qui poder controlar, a qui poder sotmetre amb estratègies sibil·lines disfreçades de falses revolucions, de fals progressisme amb l’únic objectiu de ser sempre els principals protagonistes de qualsevol fet o història. Això si, sempre amb una modèstia que costa molt de desmuntar perquè està construïda sobre bases de falsa generositat emocional i de fets reals i imaginaris que li donen suport.

Bé, eixe temps ha passat i jo he aprés la lliçó i la vida m’ha regalat la possibilitat d’un  nou amor, d’un nou projecte.

Ara tinc quasi quaranta-huit anys. I puc dir obertament que m’he tornat a enamorar i que sóc corresposta. Que un home dolç i tendre, sense por a dir que te pors, m’ha robat el cor. I que jo li l’he robat a ell.

I ho dic des de la força que em fa saber que tinc il·lusió i no mandra o perea.

Que tinc ganes de compartir i no sotmetre a ningú ni, per suposat permetre que em sotmetem a mi tampoc.

Que tinc ganes de donar i de rebre de forma equitativa.

Que vull viure una relació plenament igualitària i simètrica. Que tinc esperança en que, després d’haver aprés una dura lliçó, la vida ens permeta compartir moments de joia i de dolor de manera en que cap dels dos se senti ni utilitzat ni menyspreat, ni molts més marginat a l’hora de les decisions.

He aprés de les meues pròpies errades. I vull espero poder compartir amb la meua nova parella un nou model de relació on els sentiments siguen els que hi han i no altres com la conveniència per determinats temes, o el rebuig innegociable d’altres sense importar el mal que és pot fer a l’altra persona.

Tinc il·lusió i serenitat d’ànim i vull viure sense més pors que les necessàries per continuar creient que totes elles, totes les pors és poden enfrontar, parlar, discutir, negociar i superar-les

I si això ho puc fer amb mi mateixa, n’estic segura que  ho puc fer amb qualsevol altra persona. I també que ho pot fer, sens cap mena de dubte, qualsevol altra persona igual que ho faig jo.

Als covards que no son capaços de reconèixer-se ni lluiten per superar les pors. Als miserables que s’amaguen darrere de falsos progressismes i generositats que no saben practicar, en cap sentit, els vull fora de la meva vida. Ja no tenen espai en ella.

Ara toca viure la il·lusió del miracle d’un nou amor als quaranta huit anys.

I fer bó que front la mandra o la perea, està la il·lusió de compartir i estimar de igual a igual.

Tere

Anuncis

Comments on: "De la mandra (o perea) a la il·lusió" (3)

  1. Si, m’ha agradat.
    L’esforç d’escriure tot això val la pena, però sobre tot el poder escriure-ho des de la distància, quan ja es veuen clares les situacions i les persones, perquè això vol dir que ho tens ben col.locat i has aprés. Quan s’apren de les errades o senzillament de les circumstàncies que vivim, és quan u creix i conquereix altre espai de llibertat dintre d’ell mateix.

    Felicitat per poder escriure-ho. Ho tens ben clar.

  2. molt bonic; sincera i valenta et veig, i contagiosa primavera de l’amor madur. Per rellegir amb més calma, explicar i explicar-se.
    Sento

  3. Molt bé!
    Molta sort

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: