Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Segur que no recordes aquell dia.
Escoltàvem música des de la plaça i tu estaves a la meva esquena a una distància prudent.
No ens tocàvem.
Jo portava el mateix vestit que ara porto ficat.
Vaig desitjar com mai havia sentit abans que t’apropares pel darrere i em deixares un bes a la pell del coll.
No va passar. Mai ha passat.
Però aquell vestit, el que porto avui és el record d’aquell moment encès mai consumat.
Cada vegada que me’l fique recordo el moment i encara, de tant en tant, com ara mateix, tot i que no estas a la meua esquena, torne a desitjar aquell bes a la pell del coll.
Segurament mai sabràs del meu desig. No passa res. No tens perquè saber-ho. Mai, fins ara t’ho he dit.
Ara ja ho saps, continue buscant i desitjant, ara mateix el contacte dels teus llavis a la pell del meu coll.
Ja saps que t’estime. Ara també saps que de tant en tant també desitge els teus llavis suaus al meu coll.
Tere

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: