Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Estic ací

Alguna gent del meu voltant diu que, després d’un temps, he tornat.
Jo no tinc el sentiment d’haver NO ESTAT, però potser que algunes persones ho hagen viscut així.
El que sí que és ben cert és que els meus punts cardinals han canviat. Ara si que puc dir que, per fí, he recuperat la meua veu i crec que porte camí d’alliberar-me d’alguns records inservibles i dolorosos, i així donar pas i recuperar algunes vivències d’eixos mateixos temps que sempre han estat plenes de llum però que mai vaig saber valorar en tota la seua plenitud.
Ara recorde rialles, somriures, afectes, desacords amables, algu que altre “No” ben sonor i acompanyat per rialles amigues, complicitats no esperades i sempre ben rebudes i també el dolor que és produeix quan el món que penssaves que havia de fer realitat algunes utopías, senzillament no existeix.
Hi ha massa interessos, massa protagonismes, poca humilitat i, sobretot poc esperit de servei als demés.
Però de tot s’ha d’aprendre i d’eixe món també.
Fa poques setmanes, un amic em preguntava si ja podía mirar a la cara eixe temps passat i em va fer pensar. No puc (ni vull) renunciar a molts moments dels viscuts, però després d’aquella pregunta vaig haver de reconèixer que els vull reivindicar tots i cadascún d’ells. Dels més dolents, també.
I ho vull fer perquè cadascun d’ells obria la possibilitat de viure un altre millor.
Una decissió dolorosa va permetre conèixer gent meravellosa que s’ha quedat a la meva vida.
Una altra decissió molt urgent, també va portar a una altra persona que també s’ha quedat espere que per sempre.
Vaig tenir l’enorme plaer de treballar amb una dona a la que admirava.
Un complet desconegut va passar a formar part del meu dia a dia i ara és un amic de l’ànima.
I altres persones, i altres moments que van portar joia, rialles i complicitats que d’una altra manera no haguera conegut.
Altres persones, que ja coneixia d’abans també em varen ajudar a fer el camí molt més planer i van eixugar moltes llàgrimes.
He de demanar humilment disculpes a totes les persones que han estat ahí sempre sense demanar res i esperant pacienment que m’acabara de reconstruir. A totes eixes persones que han estat, que han esperat, que han recolçat fins i tot els meus silencis vull donar-los les gràcies més sinceres.
A les que han decidit marxar i no esperar-me, també.
Però sobretot a les que s’han quedat que sàpiguen, per si ho dubtaven que ja estic tota ací, plena d’energia i de ganes de continuar estimant-les.
Per a totes eixes persones que tinc la sort de tenir a la meua vida dedique esta entrada al post. De nou i sempre, gràcies infinites.
Tere

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: