Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

He de començar demanant disculpes pel llarg silenci. La vida té estes coses.
La setmana passada vaig complir 46 anys just uns dies després que una de les meues mestres de vida, Empar, ens va deixar per sempre. La malaltia no li va perdonar les seues ganes de viure, la seua força ni les seues ganes eternes de ser feliç.
He de reconèixer que va ser dolorosa la noticia tot i saber que era previsible.
La mort, per molta certesa que tingam en que ha d’aplegar, sempre ens sorprèn en el moment de la seua aparició.
Això em va donar que pensar i mentre anava en tren cap a Barcelona en va vindre al cap un pensament que deixe ací. És el següent:
“Només vull fer-me un lloc al cor de les persones que estime. Eixe és l’únic paisatge que vull habitar”.
Cada dia té més força a la meua vida la idea de l’afecte de les persones que estime i que m’estimen i van perdent-la temes com l’estatus social, la presència en determinats àmbits, o la pertinença o no a determinades associacions u organitzacions on ens acabem barrejant les persones amb interessos confessables o, el alguns casos, fins i tot inconfessables.
Ja no m’interessen eixes coses, ni deixar la meua veu en mans de gents que no conec, ni identificar-me amb gent que diu defensar-me dins de no sé ben bé quina mena d’interessos, ni estar a llocs públics on em puguen veure o identificar amb tal o qual posició.
No. Ara vull sentir l’afecte de les meues amigues i els meus amics. Vull estimar-los amb la generositat que dona saber que sols l’afecte ens queda al cor i al cap i ens dona la pau necessària en moments on tot és negre i el forat de la incomprensió, de les pors conegudes o desconegudes ens assalten o la vella amiga tristesa torna a aparèixer per recordar-nos que mai desapareix del tot.
Vull sentir que l’única cosa que em lliga a les persones que estime és precisament l’afecte i el respecte per elles, les seues vides i els seus mons i fer-les sentir que, malgrat el que puga passar podem comptar amb mi des de l’afecte i el respecte als seus espais personals i privats.
Potser haja estat tardana en adonar-me’n del que ara vull fer amb la meua vida.
Potser haja estat massa ingènua molt de temps pensant que el camí per al canvi social era la militància en organitzacions de caire progressista, perquè en les conservadores ni m’ho plantege. És un camí, però un camí on he trobat gent a la que estime profundament i que també m’estima.
Potser haja necessitat complir els 46 anys i perdre a Empar, i fer un xicotet viatge en globus per la comarca per comprovar que l’únic paisatge que vull habitar és el cor de les persones que estime.
A totes elles moltes gràcies per deixar-me estar allà.
Tere

Anuncis

Comments on: "L’únic paisatge que vull habitar" (2)

  1. be, Tere…m’alegra molt aixó que ens dius a tots, com jo, que volem sentirte. La reflexio que ens has donat es un bon punt de començament per a fer coses realment importants…coses que de veres siguen importants per a tu..i per descontat per a tots el que t’estimen. enhorabona. i perdó per l’escriure malament en valencia, llengua que com saps no domine be. un petonet.

  2. gràcies en tot cas i sempre a tu per compartir-ho! +++bs i perquè són només els primers 46! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: