Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Ja feia setmanes que no escrivia. Han estat dies molt calorosos ací a la Vall d’Albaida i per tot arreu i eixa calor, en massa ocasions s’emporta les idees o les deixa exhaurides.
I potser també això m’ha estat passant a mi també. Bé això i que l’ansietat és va instal•lar a viure a casa meua i encara no ha volgut eixir d’allà.
S’ha assentat al lloc que deuria ser un cau dolcet que s’anava construint poc a poc i allà s’ha quedat. És deu trobar còmoda perquè no vol anar-se’n i m’està fent la guitza tot l’estiu.
Entre l’ansietat, la incertesa de certs temes i la tristesa no han estat unes vacances gens bones i puc dir que ja tenia ganes de tornar a la feina per espantar una mica les dèries que aquesta barreja emocional m’està produint.
Però com que tot no pot ser dolent, hi ha hagut algunes coses bones també, com per exemple trobar-me tan estimada per molta gent. Sabia que ho era, però fins a quin punt.
Les llàgrimes que han mullat els meus ulls al llarg del dolorós mes d’agost, han estat eixugades quasi sempre per alguna persona amiga que sempre m’ha brindat la possibilitat de recolzar-me al seu muscle i, fins i tot fer-me alguna abraçada que sempre son ben rebudes.
El que més mal em fa de totes les emocions que he viscut i encara estic visquent és la ràbia i la impotència que dona el silenci i com a conseqüència, la incertesa de les situacions.
Eixe silenci assassí, que sembra dolor i tristesa de forma innecessària i que a més és del tot improductiu, perquè sols aporta més angoixa i desesperació a una situació estancada on les pors alienes son els principals eixos on s’assenta eixa mena de verí en que s’acaba convertint el silenci.
Estic molt cansada. I a més molt més ”tocada” del que jo mateixa era capaç de reconèixer fins fa solament dos dies.
Crec que en aquesta situació la indolència que comporta el silenci verinós pot emportar-se per davant alguna cosa molt preuada per a mi i a la que segurament tindre que renunciar.
La impotència de lluitar contra un silenci voluntari és difícil d’explicar, però s’assembla molt a la sensació d’un abandonament i, almenys jo, ho sento així. I no cal dir que els abandonaments sempre son fonts de dolor i de situacions emocionals ben complicades.
Sols espero que eixe silenci no siga definitiu i que, de nou, amb els primers freds de la tardor pugam reprendre la normalitat de la comunicació.
Ben cordialment.
Tere

Anuncis

Comments on: "Un estiu silenciós en molts sentits." (1)

  1. però també saps que setembre, més per excel·lència de les depressions postvacacionals, i de les tronades… clar. I això has de fer que trone bé, perquè després es queda un cel molt és clar i net!!! bs i ànim!!! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: