Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

De tant en tant resulta inevitable tirar la mirada enrere i hui n’és un d’eixos dies.
M’he trobat amb fotos que tenen més de trenta anys i han vingut records a la meua memòria.
Records d’infantesa al camp. Records d’una estructura familiar més oberta del que era habitual però també, i com passa en totes les famílies, plena de contradiccions.
La vida, després ens ha dut a cadascuna de nosaltres per diferents camins i, poques vegades, per on en principi podria haver-se dissenyat que passarem, però això és viure.
Hi ha una foto en la que trobo una mirada. És una mirada que m’impressiona moltíssim perquè és la d’una persona jove, amb moltes personetes al seu voltant, però que dona la sensació de tenir una barreja d’angoixa vital i de càrrega de responsabilitat als seus muscles que sap que tindrà que dur endavant.
És una mirada de força, però no d’alegria. És una mirada clara i directa però no provocadora.
Tampoc és pot dir que siga una mirada de trista. És la mirada d’una bona persona. Una persona lluitadora, treballadora i de fortes conviccions, però amb una tendresa i una sensibilitat que en molt poques ocasions ha estat compresa per la persona que l’ha acompanyat en el llarg camí que porten recorregut.
Tot i conviure molt de temps amb eixos ulls grans, nets i directes, em resulta una persona quasi desconeguda.
I m’està resultant difícil d’escriure, però és cert el que dic. També sé que ja aplegue molt tard per a massa coses.
El que si que puc dir és que a este home l’estime per damunt de totes les coses, encara que li ho diga ben poc i ell és queixe sovint de que els vaig a veure ben poc, però ho sap.
M’he passat mitja vida pensant que estava enfadat amb mi i, eixa situació, barrejada amb la poca capacitat d’expressar sentiments, ens ha portat a estimar-nos en silenci, quasi des de la distància i amb pocs ponts segurs de comunicació, perquè els que hi havien, no sempre eren de fiar.
Sempre ha estat. Quasi sempre amb un respectuós silenci que en ocasions he confós amb distància emocional i no era altra cosa que una gran timidesa.
En una ocasió, no fà massa temps li vaig comentar mentre l’abraçava que havia estat la única persona que als moments més durs de la meua vida m’havia sabut transmetre pau i serenitat. Sols va somriure i va continuar callat, amb la seua humilitat habitual.
He estat cega molts anys i quan he mirat la foto vella he comprés la meua errada.
No estava enfadat amb mi. Senzillament és un gran tímid i no sap expressar bé ni sentiments ni emocions.
En este cas és perfectament vàlida la dita castellana que diu que “obras son amores y no buenas razones”, i jo he estat molt estimada.
Ben cordialment.
Tere

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: