Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Petons

De vegades no puc (ni vull) evitar mirar la boca d’algunes persones. Son boques que criden als petons. Que estan plenes d’ells i que no volen (o no poden) eixir.
Quan era joveneta em deien que bes o petó no donat és perdia i mai no tornava. Ara, ja de més major, entenc que és cert. Cada bes desitjat i no donat és un petó perdut.
Hi han persones a qui els costa fer besades, altres, com jo, que sempre estem a punt tant per a fer-los com per a rebre-l’s.
I costa tan poc i son tan dolços!!!
Perquè costa tant fer un petó? Mai he pogut contestar esta pregunta. Sols sé que hi ha molta gent de qui m’agradaria rebre eixe bes senzill, humil i tendre i que mai seré capaç de demanar.
I és una pena, perquè és un plaer deliciós que moltes persones és perden per ser una mica avaricioses d’algo tan bonic com besar.
Elles i ells s’ho perden, encara que en realitat ens ho perdem totes i tots, perquè els petons que no es donen es perden. I ni les persones que es neguen a donar-los gaudeixen d’eixe plaer, ni les que estem sempre disposades a rebre el poder disfrutar tampoc.
Al final, es cert que bes o petó que no es dona, es bes o petó perdut. Què pena de plaer senzill perdut.
Però jo intentaré continuar repartint-los a totes les persones que els vulguen rebre.
Ben cordialment.
Tere

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: