Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

Ahir sentada a la terrassa de casa mirava a poqueta nit com s’anava fent fosc poc a poc.
Les buscava amb la mirada, però no aconseguía trobar-les. Vaig arribar a pensar que havien començat el seu viatge anual cap a terres més càlides.
Em vaig sentir una mica més sola i vaig enyorar els seus crits i les seues volteretes enlairant-se sense tropaçar mai entre elles.
Vaig pensar també que no m’havien dit adeu, però que era el normal perquè no sabien que les estimava i que cada any les esperava amb l’ànsia de qui espera la seua companyia.
I este matí, quanm’he sentat a la meua taula de la feina, les he vist. Encara no han començat el seu viatge. Encara estan ací.
Estaven totes juntes damunt d’un fil i fins i tot una d’elles s’ha ficat damunt de la barana del balcó i, de refilò m’ha semblat que em mirava.
M’estaria dient adeu? o, potser m’estava dient que si que saben que les etimo i les espero?
NO ho sé, però m’ha fet molta alegría trobar-les, encara que també sé que no tardaràn molt en desaparèixer fins la propera primavera.
i, com cada any, les estare esperant amb ànsia.
La lluna

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol d'etiquetes

%d bloggers like this: