Diàlegs interiors, deixar-me brollar, ser jo

No entenc res…

Hi ha dies, com hui, que no entenc res.

És com si al món li hagueren donat la volta.

Tot està més rebolicat del normal.

Qui deuria donar llum en massa casos dona fum i ho embruta tot.

I no hi ha dret.

Hi ha molta gent fent bona feina cada dia.

Gent honesta. Bona gent. Gent com tu.

Tothom no és igual.

Quan esta mala gent que ho embruta tot et roba la il·lusió no sols mereix el fàstic que generen, també mereixen rebuig i un immisericorde i sec menyspreu.

I no em valen pal·liatius.

No mereixen respecte. No mereixen cap compassió.

La gent que s’entesta en mentir per guanyar punts, per mantenir privilegis, no mereix ni ser anomenada.

A eixa gent se la deuria poder assenyalar amb el dit públicament.

No hi ha dret que la tristor, eixa vella i mai enyorada amiga, s’estiga assentant al teu cor. No es just.

Quan s’ajunten la tristor i la desil·lusió mai porten res bo. Mai les seues conseqüències són bones.

I no t’ho mereixes. Eres bona gent. Tens un gran cor. Encara et queda il·lusió a la mirada.

Encara els teus ulls llueixen ganes fer, de ser, d’estar.

I no et mereixes que ningú et robe eixes ganes.

No t’ho mereixes ni tu, ni cap de les persones que cada dia dona el millor que té: La seua força i il·lusió.

Em dol per totes elles. Per les conegudes i les desconegudes.

Però amb tu em fa mal l’ànima.

Reconec la teua empenta, la teua força i la teua passió en millorar i fer les coses ben fetes.

I per això no entenc res.

Una de les meues iaies sempre deia que les mosques s’agafen amb mel mai amb fel.

I tu eres mel. I de la bona. Atraus amb el teu ample somriure i la teua afabilitat.

I no et mereixes el que t’estan fent. No entenc com t’ho poden fer.

Hui no entenc res. No entenc el món.

Sempre pense que demà serà un dia millor. Esperem que en este cas eixe desig s’acomplisca.

Esperem que demà el teu ample somriure torne a il·luminar el dia.

Ben cordialment,

Tere

No eres una bona persona

Quan per casualitat el teu nom apareix, de nou, a una càlida vesprada d’estiu,

Quan el teu record és fa present,

Quan de forma indesitjada et tornes a fer present a la meua nit en forma de somni, de malson,

Quan al llarg del mati no et puc treure del meu pensament,

Quan el record, el mal record ennuvola els bons moments compartits,

Quan de nou la teua covardia, la teua renúncia, la teua fugida i el teu oblit imposat ocupen un espai del meu temps, em pregunte si té raó qui diu que eres una bona persona.

Ho vares fer sense pietat, sense compassió.

Vares marxar i em vares deixar esperant-te per a aquell sopar pendent.

Esperant-te per tancar cicle. Així ho havien decidit.

Però vares preferir marxar sense donar cap explicació ni mirar enrere.

Senzillament vares fugir.

Sabies que no vindries i no vas tenir la valentia d’avisar.

Encara hui estàs fugint. Continues fugint.

Però el més trist es que no estàs fugint de mi ni de la meua presència a la teua vida,

Estàs fugint de tu.

Es molt trist, però continua essent així.

Quan al teu últim missatge per xarxa social vares negar realitats, et vaig dir que tancava el cercle emocional. En realitat tancava etapa.

Ara sé que no et puc perdonar. I ho sé perquè encara em fa mal escoltar el teu nom.

Perquè encara em remou la teua fugida,

Perquè encara em fa viatjar a aquella nit en que em vares deixar plantada esperant-te per sopar.

I després silenci. Un miserable i inexplicable silenci només trencat per la mort d’un company.

I vares parlar de retrobament i de salvar el que poguera quedar de la nostra amistat.

I, amb tot, et vaig creure.

I, de nou, em vaig quedar esperant-te.

Tenies raó quan vares dir al teu missatge que no volies mirar al passat perquè no volies retrets.

I tenies raó perquè eres un covard, un miserable covard a qui no li ha importat fer mal.

I no només a mi. I ho saps.

I és cert, et faria retrets.

I te’ls faria perquè a les persones amb qui hem compartit complicitats, rialles i amistats no se les deixa tirades com ho vares fer tu.

Perquè no se’ns deixa soles i en mig de la nit esperant-te per anar a sopar.

Et retrauria també la teua falsedat quan vares dir que encara es podria salvar alguna cosa de la nostra amistat.

Estaves mentit i ho sabies. Però ho vares fer.

I, amb tot, et vaig creure.

Ara em diuen que eres bona persona.

I em fique molt trista perquè potser que parlem d’altra persona.

Però no. Sé que parlem de tu.

Sé que eres tu amb el teu millor i més ample somriure per a qui em parla de tu.

Potser sigues bona persona per a altres persones, però a mi em vares negar la possibilitat de fer eixa afirmació ja fa molts anys.

Hui tinc, de nou, dolor al cor per culpa teua. Si, així de clar, per culpa teua.

No m’ho mereixia. No ens ho mereixíem les persones que t’estimavem.

Que ens deixares com ho vares fer parla de qui eres i de la teua mesquina covardia.

No, no ens ho mereixíem.

I no em valen pal·liatius. Ja no.

Hui m’has espatllat el dia. I segurament mai ho sabràs.

Com segurament tampoc mai sabràs que jo també et vaig mentir quan et vaig dir que ja podia tancar el cercle emocional. No era cert.

El dolor encara apareix quan escolte el teu nom associat al qualificatiu de bona persona.

Per a mi no ho eres.

Em vares fer mal. Em vares ferir.

I el pitjor de tot és que ho sabies.

No va ser per deixar-me plantada aquella nit. I ho saps.

Va ser per eixe miserable i mesquí silenci que, sense avisar, em vares imposar.

Em vares excloure de la teua vida sense més.

Sense recordar que et vaig obrir les portes de casa i et vaig donar taula i llit quan en mig d’una nit et varen tancar portes.

Sense recordar, rialles i complicitats compartides quan passejàvem per carrers buits a l’hivern.

Ni tan sols vares recordar els petons amb els que ens saludàvem sempre.

Senzillament vares marxar sense dir adéu ni mirar enrere i essent conscient de dolor que anaves a causar.

I no et va importar,

No, no eres una bona persona. Per a mi, no.

Vares llançar mes de deu anys d’amistat i complicitat al fem. I no et va importar.

I això no és fa.

Això es covardia mesquina i miserable.

I això és el que pense de tu, que eres un covard mesquí i miserable.

Ben cordialment,

Tere

 

Inventar-se la vida

Així ho va definir fa uns anys una gran amiga.

Difícil d’entendre al principi.

Però necessari quan ho entens.

Inventar-se la vida vol dir, almenys per a mi, decidir com viure.

Vol dir plantar cara a una societat que marca normes que no m’agraden.

Vol dir conviure amb eixes normes, però vorejant-les quan calga.

Vol dir no fer massa cas del que és puga dir o pensar de mi.

Inventar-se la vida vol dir estimar com vull estimar i a qui jo decidisca estimar.

Vol dir confiar en la meua intuïció sobre les persones.

Vol dir riure sorollosament quan calga.

Inventar-se la vida vol dir confiar en les persones que em cauen bé.

Inventar-se la vida també vol dir prendre decisions inadequades i equivocar-se.

I caure. I tornar a ficar-se en peu. I plorar. I riure

Vol dir donar la mà. I acceptar altres mans.

Vol dir que hi ha que aprendre a dir NO, o dir PROU.

És mirar encuriosida ulls que espurnegen quan riuen.

Però per a poder fer tot això, el primer que cal fer és apropiar-se de la vida pròpia.

Cal preguntar-se sovint el per què de les coses per a qüestionar-les i, si cal, donar-los la volta.

I cal també, de tant en tant, creure’ns que totes les persones som il·limitadament il·limitades i que podem aconseguir allò que volem.

També vol dir apropiar-se de les emocions i reivindicar-se-les quan calga.

No sóc la única que ho fa cada dia. Ho sé. Però potser siga una agosarada per atrevir-me a ficar nom a les coses.

Que li anem a fer…

Segur que el timonet no canviarà per això el seu meravellós aroma, no creus?

Molt bon dia a la bona gent

Ja està…

Per fi ho he pogut fer.

M’he ficat al centre de la meua pròpia vida.

Tot i que ha costat, ho he fet.

He aconseguit desplaçar altres vides i col·locar la meua.

He necessitat tota la vida per a fer-ho. Però ja està.

Allà hi ha un cau ple de tendresa per a alguna gent.

També hi ha amor i ganes d’estimar. I de compartir.

He aprés a saber rebre.

I a mirar el que hi ha al meu voltant i valorar-ho.

He canviat la mirada.

No parle d’egoisme.

Parle d’autoestima, de respecte a les necessitats pròpies.

Parle d’escoltar-me i negociar les meues prioritats.

Parle de valorar les meues habilitats i capacitats i de ficar-les en valor.

No vull treure ningú de la meua vida. En absolut.

Valore, i molt, a tota la bona gent que tinc la sort d’haver trobat a la vida.

Gent bona i generosa que ha entès el procés i m’ha donat la mà.

Bona gent que m’ha acompanyat fins i tot en la distància.

Trobar la pau, la desitjada pau, ha deixat pas a eixa necessitat.

Ara el meu món comença a estar en ordre.

Ja m’he fet visible per a mi mateixa.

Pors fora.

Dolor fora.

Llàgrimes sols per riure.

Mans obertes per donar i rebre.

Pas ferm per fer el meu camí propi amb la bona gent que em vulga acompanyar.

I endavant, sempre endavant.

Perquè, com diu Llach “…, malgrat la boira, cal caminar”.

Anem de la mà?

Ben cordialment,

Tere

 

 

Regals de vida

Una pregunta, una resposta.

Un bon record, un regal.

I poc a poc, dia a dia anem generant eixos records. Eixos bons records.

Rises i complicitats acompanyades que van construint ponts.

Ponts de tendresa i de confiança que composen un paisatge únic i divers.

Bons dies compartits amb el desig de que realment siguen dies bons.

Ganes d’aportar vivències per enriquir i que, així, guanyem en goig de viure.

Una vida amb bons records és, sens dubte una bona vida, una vida plena.

Venen i marxen persones de les nostres vides però els records és queden.

Som qui som i també som com som, gràcies a eixos regals de vida.

El sumatori de vivències compartides al camí com aprenentatge.

Saber donar i, el que de vegades resulta més complicat, saber rebre.

Tot ajuda a gaudir de dies que esperen, pacientment, ser emplenats de bons moments.

Les pors, les eternes pors que en massa ocasions impedeixen gaudir d’una vida més plena.

Ser feliç com objectiu mai com utopia.

Ser feliç per donar alegria i pau a la gent estimada. Gent com tu.

Acceptar reptes amb valentia per guanyar saviesa.

Regals de vida en cada record.

Bons regals de vida en cada bon record.

Anem-hi.

M’acompanyes a buscar els nostres regals?

Ben cordialment,

Tere

 

 

 

Va ser a la tardor.

Feia molts anys que a la tardor i a l’hivern caminava sobre ells i estava acostumada.

No va passar res. No hi va haver cap catarsis. Senzillament vaig baixar.

No és va parar el món. No és va amagar el sol ni va eixir la lluna.

No va passar res. Caminava millor.

El món semblava tenir una altra dimensió. Era com si tot fora més proper, més accessible.

Res havia canviat, però moltes coses eren diferents.

Em trobava més alliberada, més riallera, molt més fresca.

I sé que els tacons no tenien res a vorer.

Eren només un símbol. Però sóc dona de símbols.

Anar trencant barreres i canviant símbols és una constant a la meua vida. I ara, a esta etapa dolça no anava a ser una excepció.

Una etapa de llum, de sentir-me ben acompanyada, de poder riure ben obertament i per quasi tot, de mirar de front la vida.

Una etapa on ha retornat la joia de viure per mèrits propis.

Una etapa on ja no espere. On prenc la iniciativa en molts aspectes.

Un nou temps on els cabells ja comencen a blanquejar. I no els vaig a tenyir.

On les arrugues són més visibles, però que cobren un nou sentit.

Una etapa on una bona risa còmplice és molt més important que fa uns anys.

On la complicitat i la companyia ja no té perquè ser necessariament física.

On mirar enrere ja no fa mal. On els records és poden reconvertir.

On la tendresa és molt més fàcil de reconèixer i molt més dolça.

Una etapa on el sentit de l’amistat cobra un nou sentit, molt més ple i profund.

Moments de sinceritat compartida. De donar la mà, però també de saber acceptar altres mans.

D’aprendre a confiar, de nou, en alguna gent i de valorar el que de bo tenim les persones.

D’emocionar-se mirant una bona posta de sol i de tornar a esperar a les orenetes que ja no tardaran.

De saber rebre amb una foto, l’afecte de gent que sé que m’estima i em valora.

Al baixar dels tacons, de sobte me’n adone que és més fàcil mirar els ulls de la gent, de la bona gent. Ulls que espurnegen quan riuen.

I també és més fàcil agafar les mans de qui em vulga acompanyar tot i que siga puntualment.

Al baixar dels tacons em recupere a mi mateixa i decidisc com vull viure el meu dia a dia.

Al baixar dels tacons em reconec com a una dona més lliure i, perquè no, també una mica més feliç.

Ben cordialment,

Tere

 

Afortunada

 

Sempre he dit que sóc una dona molt afortunada. Però als últims anys de la meua vida les coses encara han anat millor.

No vaig a negar que hi va haver una temporada llarga on la tristesa, les pors i el dolor sord i séc és van assentar al meu cor.

Va ser un temps que no vull recordar.

Un temps on l’únic lloc on em podia refugiar era a dins de mi mateixa.

Em vaig quedar empresonada.

I cega i quasi sorda al que passava al meu voltant.

La taca de dolor i tristesa em va inundar per motius ben variats.

D’aquell temps recorde la negativa sistemàtica a estar amb la gent que m’estima.

El temps va passar lentament, molt lentament. I jo només podia arrastrar-me per les hores. No podia fer res més. Estava bloquejada.

Aquells mesos varen passar i quasi després d’un any vaig començar a poder estar am la meua gent que estava bastant preocupada.

Vaig ser capaç, sempre de la mà, d’alguna d’aquelles persones, de poder començar nous projectes i de poder tornar a mirar endavant.

D’aquell temps de foscor vaig aprendre una gran lliçó: les persones que m’estimen també estaven al meu costat tot i que jo m’esforçara per aparta-les.

El temps de dol i de dolor ha passat i ara em trobe a un gran moment de la vida.

En uns mesos acompliré 52 anys i em sent molt feliç. Recuperada i amb molts projectes que tirar endavant.

I acompanyada per molt bona gent que m’he trobat en este camí cap al benestar.

He trobat bruixes, magues, fades, gnomos, lluentor a alguns ulls, mans fortes sempre disposades i sempre ofertes, tendresa, amistat sincera.

He retrobat el plaer de mirar amb deteniment a les persones. D’escoltar la meua intuïció, de deixar-me anar.

He aprés que al cor hi ha espai per a molta gent.

He aprés que el NOSALTRES sempre, sempre, és molt més ric que el JO, però que sense el JO, es difícil construir un bon NOSALTRES.

He aprés que la risa cura més que les medicines.

He aprés que un sincer i afectuós BON DIA, predisposa a un dia amb joia.

He descobert gent meravellosa que no coneixia i a la que ara admire i estime.

He retrobat gent fantàstica i deliciosa.

He marxat i he tornat.

He participat en un Akelarre amb dones meravelloses a qui admire i respecte profundament.

I de tot això m’he enriquit intentant aportar també el meu grà de sorra per aportar a eixes persones el millor de mi mateixa.

He fet un viatge pel temps i cap a mi mateixa.

Sóc una dona afortunada, perquè sé qui sóc, i sóc el que vull ser.

Sóc molt afortunada, per viure com vull viure.

Sóc afortunada perquè em sé una dona estimada.

Sóc afortunada perquè em sent acompanyada per bona gent.

I, sóc feliç perquè sóc conscient del que estic visquent, sentint i estimat

I tot això sense parar de riure

Ben cordialment,

Tere

Núvol d'etiquetes

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.